Una (no tan) nova manera de gestionar els envasos usats: l’SDDR

Josep Pasqual Sancho Rubert. Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic de l’Ajuntament de Vila-real.

Dijous passat, com a regidor responsable de l’àrea de Medi Ambient, vaig ser convidat a assistir a València a una jornada tècnica sobre la viabilitat d’un SDDR obligatori per al País Valencià. Primer de tot hauré de compartir amb vosaltres què és això d’un SDDR, perquè reconec que, tot i que l’ús d’aquesta expressió va estenent-se, amb aquesta nomenclatura jo mateix tenia els meus dubtes…

SDDR vol dir: sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos; per tant, estem parlant d’un model de gestió dels residus sòlids urbans, en la seua categoria d’envasos. Anem a pams: dipòsit significa que hi ha un valor econòmic associat a cada envàs, un incentiu perquè aquest envàs torne a la cadena de producció en les millors condicions per al seu reciclatge i que aquesta quantitat no és un impost o un cost extra, sinó un avançament o bestreta. Devolució significa que aquesta quantitat que el consumidor ha avançat se li reemborsa en la seua totalitat quan l’envàs es lliura de nou al comerç. Retorn significa que l’envàs torna a la cadena de producció, és una matèria primera en condicions d’esdevenir qualsevol nou producte, el cicle es tanca i no hi ha residus, sinó recursos.

Però, vegem on estan els problemes. Ara mateix, el sistema que està operant al nostre país per tal de gestionar els residus d’envasos, d’acord amb la normativa europea, és l’anomenat SIG (Sistema integrat de gestió), el que dins del llenguatge del sector seria un sistema col·lectiu de responsabilitat eixamplada del productor (SCRAP) per a la recollida i reciclatge d’envasos d’un sol ús. Ací tenim una de les principals diferències; el SIG només contempla un sol ús, l’SDDR pot contemplar més usos; el SIG preveu que els consumidors duguen els seus residus d’envasos als contenidors de reciclatge especialment dissenyats per a cada material, l’SDDR preveu que el consumidor retorne els envasos usats al punt de compra i en aquest moment reba els diners que havia avançat prèviament dins d’aquest model.

Per què ara aquest canvi? D’acord amb l’estudi sobre fluxos de residus d’envasos del Gremi de Recuperadors de Catalunya i d’altres, s’hi ha arribat a les conclusions següents:

1. a) Amb caràcter global, l’SDDR contribueix a l’increment dels envasos destinats al reciclatge, reduint-ne l’impacte ambiental (menor volum a l’abocador i la incineració). Aquest increment queda quantificat en la banda del 36 al 49%.

1. b) L’SDDR permet la identificació i quantificació en temps real dels residus d’envasos sotmesos a aquest sistema, la qual cosa fa que es reduïsquen les incerteses en el conjunt del sistema de valorització del material.

1. c) L’eficient separació en origen d’un SDDR implica un increment substancial de la qualitat del material reciclat. Açò suposa majors preus de venda del material reciclat i menors costos associats al tractament d’aquest material.

Hi ha el cas del municipi de Cadaqués, on ja s’ha dut a terme una experiència pilot, amb gran acollida per part de la ciutadania i del comerç. L’estalvi net resultant de la recollida mitjançant l’SDDR ha estat quantificada al voltant dels 30.000 euros. Tanmateix, com vaig poder comprovar durant la jornada tècnica que us comentava al començament, gran part de la indústria vinculada als SIG s’oposa a l’adopció de l’SDDR, tot dient que els caldria fer una enorme inversió que no els seria compensada amb l’augment del volum de material reciclat. Alhora, afirmen que seria una model perjudicial per al xicotet comerç.

Així les coses, la cúpula empresarial valenciana reconeix que l’actual sistema d’envasos SIG no funciona, però dubta de la implantació de l’SDDR. Ja fa mesos que la consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián, ha explicat als màxims responsables d’Ecoembes (gestor d’un SIG) que el projecte d’implantació de l’SDDR al País Valencià segueix endavant i els ha convidat a col·laborar en el seu desenvolupament. Cal dir que l’SDDR funciona a molts territoris a escala internacional i en algunes de les principals ciutats com ara Nova York, Berlín i Oslo, alhora que aporta nombrosos avantatges medi ambientals, econòmics i socials, en el marc de l’economia circular, que consisteix a convertir els residus en recursos i generar treball… En definitiva, no és ni de lluny res que siga tan nou; és com allò que recordem els qui ja tenim una certa edat: anàvem a la tenda, tornàvem les botelles i a canvi ens tornaven uns diners.

Potser ja és hora d’explorar aquesta manera (no tan nova) de gestionar els envasos i els residus d’envasos; per responsabilitat i respecte a les generacions que han de venir, l’SDDR pot marcar aquest camí que totes i tots desitgem per a un futur sostenible i pròsper.