Després de créixer entre partitures i convertir la seua passió en professió, el director vila-realense torna a l'escenari barceloní per a dirigir ‘Aida’ de Verdi, una experiència que ha marcat la seua trajectòria i que precedix al seu pròxim debut en l'Òpera de Houston, als Estats Units
Marina Safont
Quan l'orquestra comença a afinar i falten a penes uns minuts perquè s'alce el teló, Josep Gil intenta deixar la ment en blanc. Al seu al voltant, desenes de músics es preparen per a tocar i els cantants es disposen a donar vida a una de les grans òperes del repertori. Ell sap que, quan arribe la primera nota, ja no hi haurà marxa arrere. Només quedarà seguir la música, escena a escena, durant més de tres hores.
“Quan baixes al fossat, ja està, ja no hi ha marxa arrere”, ens confessa Josep Gil, director musical nascut a Vila-real. En eixos instants previs a cada funció, els nervis conviuen amb la concentració. Després, la música presa el comandament.
Eixa sensació ha acompanyat a Gil durant el seu retorn al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, on s'ha alternat amb el director italià Antonello Manacorda al capdavant de la direcció musical de ‘Aida’, de Giuseppe Verdi. La producció, que ha inaugurat la temporada 2026-2027 del teatre, porta la firma escènica de l'artista iraniana Shirin Neshat i proposa una mirada sobre la guerra, el poder i l'amor impossible. Gil ha dirigit huit de les funcions programades entre setembre i octubre.
Per a ell, no obstant això, tornar al Liceu ha significat alguna cosa més a assumir una nova responsabilitat professional. Entre 2019 i 2022 va treballar allí com a director assistent i va conéixer des de dins el funcionament d'una institució de referència en el món de l'òpera. Des de llavors, no havia tornat per a dirigir una producció d'estes característiques. Per això, quan va rebre la trucada per a posar-se al capdavant de ‘Aida’, la il·lusió va arribar acompanyada d'una pregunta inevitable: i si no eixia bé?
“Vaig pensar: mare meua, increïble, l'oportunitat de la meua vida tornar al Liceu”, explica. L'alegria, confessa, prompte va deixar espai als nervis. No era per a menys. La proposta suposava dirigir huit funcions d'una obra exigent, amb diferents repartiments i canvis de músics i cantants entre representacions. “Al principi vaig començar a pensar: i si ix malament?”, recorda.
L'experiència va acabar per convertir-se en una d'eixes etapes que deixen empremta. Gil assegura que les funcions van anar creixent dia rere dia i que es va sentir especialment volgut per l'equip del teatre. “Va ser tot el contrari. Va ser molt bé, cada dia millor, cada funció millor”, compte. La satisfacció de tornar a una casa que considera pròxima es va sumar al repte de demostrar que podia sostindre una partitura de gran complexitat.
Una partitura que no permet desconnectar
‘Aida’ exigix al director una atenció constant. L'obra de Verdi alterna passatges íntims amb grans escenes corals i moments d'enorme intensitat orquestral. Per a Gil, un dels principals desafiaments està precisament en eixa successió de contrastos: passar dels pianísimos més delicats a la força de la cèlebre marxa triomfal, amb el cor i l'orquestra desplegats al màxim.
“És una de les obres de Verdi més intenses i denses, explica. A la dificultat musical se sumava la gestió dels diferents repartiments. En una producció d'estes dimensions, el director ha d'estar pendent de cada cantant i cada músic, mantindre la cohesió entre tots i garantir que la història avance amb sentit en cada funció.”
Però la direcció musical no es limita a seguir una partitura. També implica acompanyar als qui estan sobre l'escenari. Abans de començar, Gil procura passar pels camerinos per a saludar als cantants, donar-los ànim i transmetre'ls confiança. Durant les hores que dura l'òpera, explica, el director es convertix en un dels seus principals suports.
“Els cantants et necessiten. Eres l'únic suport psicològic que tenen durant eixes tres hores i escaig”, assenyala. És una manera d'entendre el seu treball que va més enllà de marcar el ritme o coordinar les entrades: ser present, escoltar i crear les condicions perquè cada intèrpret puga donar el millor de si mateix.
La concentració tampoc desapareix quan acaba la funció. Després de tantes hores de música i adrenalina, desconnectar resulta complicat. Gil necessita seguir en moviment, eixir a prendre alguna cosa, conversar amb algú o caminar. A vegades, quan no tenia compromisos després de la representació, passejava per les Rambles de Barcelona. Tornar directament a l'apartament i quedar-se quiet, reconeix, no era una opció: “El teu cap no per a, el teu cap va a mil”.
El silenci que ho va dir tot
De totes les funcions, hi ha una que guarda d'una manera especial: l'última. En el quart acte, en un dels moments més íntims i dramàtics de l'obra, va sentir una connexió difícil de descriure entre la cantant, l'orquestra i el públic. La música semblava sostindre el temps i ningú volia trencar aquella tensió.
“Vaig eixir de l'escenari i vaig dir: fins ara ha sigut la sensació més d'art total que he sentit en la meua vida”, recorda. No va anar només la interpretació, sinó la impressió que tots els elements estaven units en un mateix instant. Per a Gil, va ser la prova que la música pot generar alguna cosa que no sempre es pot explicar amb paraules.
L'emoció va continuar al final de l'òpera, quan la mort d'Aida es tanca amb un concorde delicat. Després d'apagar-se l'última nota, el públic va romandre en silenci durant uns segons que al director li van semblar interminables. Ningú aplaudia. Ningú volia interrompre aquell final.
“Va haver-hi un silenci en el públic que no havia sentit mai”, relata. Recorda aquell moment com un comiat especialment intens, quasi com si el teatre sencer necessitara uns segons per a tornar a la realitat. “La màgia de la música sorgix en eixos moments, quan es per a tot i el món es queda ací parat”.
Eixa funció va acabar per donar-li un significat especial a l'experiència. Gil parla de satisfacció, però també de la sensació de pertànyer a un entorn artístic en el qual pot treballar de tu a tu amb grans intèrprets i músics. No es tracta únicament d'aconseguir un escenari prestigiós, sinó de sentir-se preparat per a ser allí i respondre a la confiança depositada en ell.
Tornar a casa a través de la música
El camí fins al Liceu va començar molt abans de Barcelona. Gil recorda que el seu interés per la música va aparéixer quan era molt xicotet. Va ser un amic qui el va acostar a eixe món i, al voltant dels set anys, va començar a insistir als seus pares que volia dedicar-se a la música.
Com tants xiquets de la Comunitat Valenciana, va iniciar el seu recorregut a l'entorn de les bandes. Després, la seua formació ho va portar fins a Estònia, on va cursar estudis de direcció d'orquestra i de cor en el Conservatori Nacional de Tallinn. La seua trajectòria professional inclou treballs com a assistent en institucions com l'Òpera Real de Valònia, el Teatre Real de Madrid, el Palau de les Arts de València i el propi Liceu. En 2021 va debutar en el teatre barceloní com a director de ‘Lucia di Lammermoor’, de Donizetti.
Així i tot, Vila-real continua ocupant un lloc central en la seua vida professional. Des de 2019, Gil és director artístic del cicle de música clàssica Crea Escena, un projecte que busca acostar este repertori al públic de la seua ciutat i de la província. El seu treball en grans teatres conviu així amb una labor menys visible, però que considera fonamental: impulsar la cultura des de casa i contribuir al fet que més persones descobrisquen la música clàssica.
“Els focus són molt bonics, però el dia a dia està molt en l'ombra i, en veritat, t'ompli també”, afirma. El seu compromís no acaba quan baixa del fossat d'una gran òpera. Continua en els concerts, en la programació i en l'esforç per acostar la música a nous públics.
Potser per això, quan pensa en els pròxims passos, no parla d'una única meta que done sentit a totes les altres. Preferix assumir cada projecte com una responsabilitat pròpia i avançar amb constància. L'experiència de ‘Aida’ ha sigut una fita, però no una meta definitiva. El seu pròxim gran repte serà creuar l'Atlàntic per a debutar en l'Òpera de Houston, als Estats Units, una oportunitat que afronta amb la mateixa il·lusió amb la qual ha viscut el seu retorn al Liceu.
Entre el silenci previ a la primera nota i el que va quedar suspés en el Liceu al final de l'última funció, Josep Gil ha viscut una d'eixes experiències que romanen en la memòria. I mentres la seua carrera ho porta a nous escenaris, manté la mirada posada també a Vila-real, el lloc on va començar a imaginar que la música podia convertir-se en la seua vida.
