L’era del plàstic

Josep Pasqual Sancho. Regidor d’Agricultura, Medi Ambient i Canvi Climàtic.

L’era del plàstic per a tot i a tothora ha arribat a la seua fi. La prehistòria ha estat dividida en períodes, segons els materials que les persones feien servir, com ara l’edat de pedra o diferents metalls, com el ferro o el bronze. Nosaltres podríem dir que vivim a l’edat del plàstic, de tan abundant com és en les nostres vides; una època que, segons pareix, serà molt més curta que les anteriorment esmentades, per raons òbvies.

Hem viscut pensant que teníem dos o tres planetes com el que tenim. Hem cregut que l´única cosa que havíem de preocupar-nos era augmentar la producció i consumir més i més de pressa. Senyals inequívoques d’una economia sana i vigorosa, com dirien les escoles d’economia més clàssiques; un error flagrant segons l’economia ecològica, que contempla l’activitat econòmica com una part més de l’intercanvi d’energia, matèria i informació que es produeix dins dels ecosistemes que conformen la Terra.

El cert és que hauríem de ser conscients que els sistemes que donen suport a la vida i fan possible la nostra activitat econòmica són vertaderament fràgils; xicotets canvis en algunes variables poden donar lloc a autèntiques catàstrofes. Catàstrofes ambientals, diran alguns, com si les catàstrofes ambientals passaren a la lluna i no afectaren els éssers humans… O tal vegada, com si les úniques catàstrofes que haurien d’interessar-nos són els cracs borsaris o la caiguda dels valors de les cotitzacions de l’IBEX 35, el CAC 40, el DAX, el Dow Jones i el Nasdaq.

La pujada d’uns pocs graus en la temperatura de la Terra pot provocar, com sabem tots i totes, una sèrie de conseqüències catastròfiques sobre el clima. Però, encegats amb els diners, hem monetitzat fins a tal punt l’economia, que no entenem el valor d’allò que realment la sustenta. Quin preu té l’aire que respirem? Com no el paguem, sembla que per a la nostra economia el seu valor és zero. Aquest és l’error principal del qual deriven, en cascada, tota una sèrie de fets destructius… 

I quin preu té l’aigua de la mar, que permet la pesca i l’activitat turística? Cap; però de valor, molt… Què passaria si anàrem a la mar i ens trobàrem una aigua pudenta, com aquelles ‘zones mortes’ que no tenen oxigen, i sense vida perquè l’acumulació de plàstics i l’augment de la temperatura han acabat amb els peixos, tot quedant-ne només alguna espècie tòxica? L’any 2025 s’espera que al voltant de la Mediterrània arribem a viure 529 milions de persones; què passarà si continuem fent servir els plàstics sense control, com hem fet fins ara? Parlar de plàstics és parlar de la mar, perquè tot allò que llancem en terra ferma, d’una manera o d’una altra, acaba fent cap a la mar. 

La Mediterrània és un dels llocs de major concentració de plàstics del món, amb 115.000 partícules microplàstiques per quilòmetre quadrat, d’acord amb els estudis de WWF Fons Mundial de la Naturalesa. Aquest escenari esfereïdor, fa només uns pocs anys enrere, ens haguera pogut paréixer exagerat, però malauradament el tenim ja davant de nosaltres. D’altres estudis parlen també dels microplàstics a les terres de conreu. Com una plaga, el plàstic s’estén per tot arreu. És imperatiu actuar de manera immediata, perquè el que resulta autènticament preocupant és la nostra passivitat i falta de reacció. No som vertaderament conscients del que ens estem jugant: la nostra vida, la salut i el menjar dels nostres fills i filles.

Què cal fer, aleshores? Tal com diem en la nostra moció, cal limitar l’ús del plàstic allà on puguem, a fi d’aconseguir-ne l’eliminació; començant pels objectes d’un sol ús. És inconcebible que encara hui estiguem fent servir el plàstic per a usar i llançar. I cal treballar intensament per tal de trobar materials substitutius que siguen biodegradables, com ara els elaborats a partir de molècules vegetals, també anomenats bioplàstics, com els gots, plats, que es degraden sense deixar l’actual rastre als ecosistemes.

És una qüestió molt seriosa sobre la qual encara estem a temps d’actuar. Hem d’aprendre a bastir una nova economia que pose per davant de tot les persones i els sistemes vius que permeten la vida al nostre planeta.

Dissenyar campanyes de conscienciació de la importància de reduir els envasos innecessaris tant per a les empreses com per als usuaris.

Per tot això, cal iniciar els canvis legislatius corresponents per a limitar l’ús de plàstics, caixes i safates d’un sol ús entre els productors de productes inscrits en el Registre (REPP) i encaminar les mesures cap a la idea de residu zero, amb la finalitat de prevenir i reduir els impactes adversos d’aquest tipus de residus i encaminar-nos en la senda del reciclatge i reducció de depòsits en abocador que Brussel·les preveu per a 2035.