Estricta obediència valenciana

Xavi Ochando. Portaveu de Compromís per Vila-real.

Fa uns mesos que ja no sentim moltes notícies de Grècia, sembla que ha quedat en l’oblit. Han eixit a la llum altres problemes de l’eurogrup, especialment els del govern alemany i el Deutsche Bank. al que tampoc semblen anar-li massa bé les coses. A Grècia hi ha 127.000 treballadors, el salari dels quals no arriba als 100€, per una altra banda hi ha uns 350000 el salari dels quals va entre 100 i 400 € bruts. Són uns treballadors extraordinàriament mal pagats. També cal no deixar de banda la conversió del treball estable en treball a temps parcial amb salaris d’autèntica misèria.

El salari mínim es va abaixar ja al 2015 i està ara per a la població de menys de 25 anys en 510€ i per a majors en 586€. Conseqüentment hi ha una gran quantitat de treballadors per baix del salari mínim interprofessional. Pensarem que està compensant-se eixe esforç en què l’economia està creixent. Doncs bé, els indicadors macroeconòmics del banc de Grècia, si ens fixem en els darrers trimestres diuen tot el contrari. El primer trimestre de 2016 el PIB grec s’abaixa un 1,4% i han baixat les exportacions un 11,7%. Segons la doctrina econòmica tradicional si els treballadors grecs guanyaren molt menys les companyies gregues haurien de ser més competitives i les exportacions creixerien, però no ha estat així, sinó novament completament el contrari. Les importacions han descendit un 12,8%, més o menys igualades amb la dada de les exportacions. Està clar així que el PIB continuarà baixant i l’economia dels grecs camina cap al col·lapse. A banda, està molt clar que l’exclusió social anirà augmentant i això farà que hi haja una reacció social difícil de mesurar.

Fins 2018 els euròcrates han donat a aquest país mediterrani un baló d’oxigen en part per gestionar l’assumpte de la crisi de refugiats.

Segons aquests poders de l’elit política europea el populisme seria tot aquell que no obeïsca la seua doctrina neoliberal. Amb maquillatge o sense, la situació és insostenible. De la manera que ha crescut el deute i com va la recaptació d’impostos es veu que la situació no es pot aguantar. I al final de tot a tots els dels sud ens pressionaran de valent, el que no sabem mai del tot és com. De fet, sovint s’ha pensat que a l’eurogrup els aniria bé un altre triomf d’una mena de Siriza al nostre país, perquè foren ells i no altres qui baixaren les pensions o aplicaren, obligats, les mesures absurdes que ens imposen. Així no serien els de la família euròcrata qui pagués les conseqüències polítiques.

Pensem en el cas de Malàisia, que es va recuperar ràpidament precisament perquè mai va seguir les consignes de l’FMI. Van superar així la crisi que allà van tindre als finals dels 90. En el nostre cas, els del sud estem a l’esfera de la coneguda com a coprosperitat alemanya. Nosaltres difícilment podem competir amb el nord d’Europa perquè som societats fonamentalment diferents. A ells, els del nord, fins i tot el creixement de les desigualtats a nivell mundial els ha beneficiat, perquè ells són qui tenen la coneguda com a “indústria de prestigi”. Qui consumeix els productes d’aquesta indústria? Els més pobres no.

Igualment, tenim la sensació que a aquesta Unió Europea no li preocupa pas la corrupció del desgovern espanyol, sempre i quan els paguem a ells el que ens diguen. Fa poc a l’Estat espanyol li arriba la carta d’amenaça de multa amb un llenguatge molt amigable i parlant de l’incompliment del dèficit. Finalment Espanya no és multada, de la qual cosa ens alegrem.

A la societat dels nostres veïns italians l’euroescepticisme està creixent. Fa la impressió que amb mesures tan dures com les que ens estan dictant als del sud podem acabar definitivament amb el projecte europeu. El Brèxit ha estat sols un avís.

I tota aquesta descripció dels fets que he fet és per adonar-nos de diverses coses. En part, la situació de Grècia ha estat, malauradament i malgrat les negacions d’alguns, la guia i ruta per a la resta de països del sud. Entenem que sols hi ha una alternativa i és exactament la via malàisia: fer just el contrari del que ens manen els euròcrates. Per a això cal un govern més valent, encoratjat. Potser no com a Estat jacobí, però sí com a Estat plural on els valencians tinguérem poder de decisió suficient sobre la nostra economia és com podríem anar cap al camí de la prosperitat.

No basta només amb esforçar-se i treballar més. Ja ho ha demostrat el desastre de Grècia, que amb els seus salaris més baixos, pitjors condicions laborals i més hores de treball va de cap al desastre i no a la recuperació ni molt menys l’augment de la competitivitat. El que cal és un sistema completament diferent de dalt a baix. No es pot ja apuntalar l’edifici, cal fer-lo caure i reconstruir-lo des del principi. És per això que des de Compromís creiem i combreguem amb una revolució social, la que treballem per fer possible des dels ajuntaments, fent participar a la gent i no decidint per ningú des d’un despatx llunyà. Així, amb el moviment de les bases, garantint la participació, fent possible la democratització dels partits amb primàries, sectorials actives o uns líders que escolten i valoren sense allunyar-se mai dels que els van votar comencem a fer les coses bé.

Finalment, més participació es traduirà sempre en més idees i per tant en una economia vila-realenca, valenciana i europeista de molta més qualitat. Comptem amb la força i l’empenta de tots els valencians per a fer-ho possible i segur que no ens enganyem. L’estricta obediència valenciana i cap altra és la que garantirà la nostra prosperitat com a poble i com a país, per a Compromís no hi ha cap altre camí efectiu.