La igualtat no és justícia 

María José Valls Castelló. Consellera Nacional del BLOC. 

Dimarts passat, Enrique Sardà Valls, el llavors cònsol espanyol a Washington va bromejar amb els seus amics de Facebook sobre la coincidència de color del vestit entre la reina Letizia i la presidenta andalusa Susana Díaz. 

Per a afegir gràcia al comentari el va escriure en un andalús col·loquial que més que riure produïa dolor a la vista: 

És cert que el compte de les xarxes socials és privat, en el sentit que no pertany al càrrec de cònsol sinó a la persona, però malgrat que ho va esborrar amb rapidesa, no va poder evitar que arribara als mitjans de comunicació i d’ací a tothom.

El cònsol ha sigut destituït en menys de 24 hores per Alfonso Dastis, l’eficaç, almenys en aquest cas, ministre d’Exteriors espanyol. 

L’ara excònsol Enrique Sardà es queixa amargament de la falta d’equilibri entre els seus 40 anys de servei i el motiu del seu cessament. Diu que a Espanya no hi ha llibertat d’expressió ni sentit de l’humor. I el seu mur de Facebook s’ha convertit en un abocador d’insults, homofòbia i molta mala llet.

Els amics d’Enrique comenten sorpresos que l’excònsol és un ferri defensor de l’ortografia i el mateix excònsol conta com en els temps en què treballava a Madrid li deien constantment que el seu accent català era molt irritant.

Sembla que a Espanya els accents, els dialectes i els idiomes diferents a l’oficial solen produir moltes granellades i menyspreu. I això no és molt constitucional.

Respecte a problemes amb llengües a  la nostra terra estem assistint a la darrera resolució del Tribunal Superior de Justícia. El TSJ ha declarat que tot el Decret de plurilingüisme és ajustat a dret, excepte la disposició addicional cinquena, és a dir, la que preveu que s’atorgaran certificacions dels diversos nivells de llengua una vegada acabats els diferents cicles educatius.

Resulta que potenciar l’estudi del valencià amb l’incentiu de l’anglés és injust per als que prefereixen més hores de castellà. I sí, són arguments jurídics, dins d’un marc d’interpretació realment molt ampli però jurídic. 

També es podria haver considerat que tots dos idiomes no parteixen com a iguals: el castellà és oficial en tot l’Estat espanyol i en 19 països més, el valencià és cooficial en una comunitat i en situació pràcticament de diglòssia, per la qual cosa la desigualtat entre elements desiguals podria estar justificada. També seria un argument jurídic.

La igualtat no és justícia:

La llengua sempre ha sigut una font de conflicte polític per excel·lència, per més que els defensors de la llengua com a instrument al servei de qualsevol vulguen negar-ho.