dijous, 23 de maig, 2019  |  

- 18 febrer, 2019 -

Esther Monzó. Candidata de Compromís per Vila-real.  ‘Deshumanitzar’ és el que fem amb el llenguatge quan agafem una persona i ens referim a ella... Menes de categories deshumanitzants

Esther Monzó. Candidata de Compromís per Vila-real. 

‘Deshumanitzar’ és el que fem amb el llenguatge quan agafem una persona i ens referim a ella de forma que la presentem com alguna cosa diferent a un ésser humà. El que siga aquesta cosa diferent es tria, més o menys conscientment, segons els propòsits finals. Quan diem que un grup de persones (amb qui no ens identifiquem) és una plaga, els estem deshumanitzant. Quan ens referim a persones pel color de pell que llueixen, els estem deshumanitzant. Quan parlem de les ‘onades’ de persones que es veuen forçades a marxar dels seus països d’origen cap a d’altres que ofereixen vides millors –gràcies a lluites guanyades pels drets i les llibertats civils– els estem deshumanitzant. Però també quan neguem capacitats intel·lectuals, com raonar o controlar-se, o emocionals, com estimar o sentir dolor. I també podem negar-ne la bondat o l’essència empàtica dels humans i atribuir-los una depravació que seria impròpia del que considerem humans, fora dels límits de la civilització. I on hi ha el problema? El problema és que la deshumanització serveix la ment humana per tolerar la violència, la discriminació, el patiment dels altres. Al cap i a la fi, si no són humans, no hi ha un problema moral. 

També deshumanitzem quan diem ‘migrants’ als xiquets que, intentant fugir de la violència que els fa créixer massa ràpid, s’aventuren a travessar fronteres buscant una infància real o simplement un futur. Molts, no ho conten. Portem anys rebent notícies de xiquets que perden la vida intentant tenir-ne una. Alan Kurdi va copsar el món, va omplir els diaris, va inspirar artistes i protestes i ens va fer pensar tot el que hauria pogut aconseguir si aquell 2 de setembre de 2015 haguera arribat a la platja on el vèiem jaure, ofegat. Alan hauria pogut arribar a Kos i, d’allà, seguir el viatge que la seua família havia previst fins a Vancouver, aprendre kurd a casa i anglés i francés a l’escola, potser encara algun altre idioma al carrer, estudiar en un dels millors sistemes educatius del món, experimentar empatia pels qui havien passat per situacions similars, estudiar medicina i contribuir a alleujar el patiment de la humanitat, ajudant dia a dia  altres persones i, a casa, desenvolupar l’afició de fer tamborets de fusta i conrear herbes aromàtiques. Tot això se’ns va llevar i el vam veure sol, sense esperança, sense saber tot el que hauria pogut viure. I ens va enfonsar.

L’efecte Alan Kurdi, però, no va durar molt. Les imatges i les notícies devastadores de vides perdudes quan no havien ni començat ja no criden l’atenció. És més forta la veu dels fabricants de por que ens diuen que són aquests que estan venint i no els que tenim ja a casa els que poden fer que ho perdem tot. I qui pot llevar-nos-ho tot, fer-nos patir fins al punt màxim, evidentment, no arriba al llindar del que considerem humà. D’aquesta manera, deshumanitzar ens desvia l’atenció dels problemes i els orígens reals de crisis i retirades de drets perquè, vulguem o no, som humans i, curiosament, a la ment humana deshumanitzar la fa sentir-se millor. O, almenys, d’una forma immediata i irreflexiva. Les reaccions cognitives no són incontrolables i tampoc no són permanents. Quan ens adonem que sempre que eixim de casa mirant el mòbil ens deixem les claus al pany, ho podem corregir. Som humans i tenim la sort de combinar instint i racionalitat, i de poder activar la segona només amb la voluntat. De la mateixa manera podem corregir la sensació d’amenaça que ens causen les paraules d’altres. I la justificació de la violència i la dissort d’altres éssers humans, que són migrants però també són dones, o pares, o mecànics, o del Barça, o aficionats a les cartes, o amants de la natura. Tot això són categories que podem aplicar alhora a la de ‘migrants’, perquè ningú no té una història única.

Una categoria a la qual se li està donant un ús especialment preocupant darrerament és la categoria de ‘menors estrangers no acompanyats’. L’expressió es va crear precisament per assegurar una protecció especial a un subgrup dels éssers humans que ja anomenàvem únicament ‘migrants’. Ja s’havia aconseguit que les polítiques, la legislació i el gruix de la població li retiraren l’empatia als migrants, no en distingiren peculiaritats i els veieren com a grup amb una identitat única. I, per això, calia distingir-ne els xiquets, perquè se’ls poguera oferir un tractament humà. Però els menors estrangers no acompanyats, i el drama d’aquestes paraules, han esdevingut MENA. I, quan es parla d’un MENA, ens trobem amb històries úniques. El 14 de febrer, Ilias E. va ser un MENA per als pocs mitjans que en van relatar la mort al port de Ceuta. No falta molt perquè els xiquets que creixen abans de temps i s’arrisquen a perdre la vida travessant mars, murs i reixes siguen encara menys, ‘mena’. I després seran ‘menes’. El llenguatge ens ho permet, perquè ens deixa fer el que volem i evoluciona amb el nostre pensament, alhora que genera el pensament que l’ha creat. El llenguatge no té lleis ni voluntats pròpies. Fa el que li diem que faça. I, quan transformem les històries en categories, en sigles i en lèxic, el llenguatge ens ajuda a patir menys acceptant la violència que s’enduen altres amb qui compartim la mateixa espècie, la mateixa tolerància al dolor, el mateix instint de supervivència i les mateixes ganes de viure, de ser acceptats i de prosperar. 

Les nostres societats necessiten categories. El dret necessita categories per regular tractaments estàndards i tractaments especials. Nosaltres necessitem categories i els atributs que les componen per reconèixer que les pomes són pomes sense haver-les de tastar totes. Quan utilitzem les categories per deshumanitzar i estigmatitzar posicions i éssers humans en qüestions polítiques (en la gestió de la vida comuna), aquestes categories poden ser perilloses. Deshumanitzar per acceptar i justificar la violència, l’opressió, la negació de drets, el monopoli de privilegis, les jerarquies socials i econòmiques… ens situa per sota del llindar del que considerem civilització. Però deshumanitzar no és més que una estratègia i, per tant, podem deixar-la, perquè som éssers humans i tenim voluntat. La qüestió és que hem de decidir abandonar la inhumanitat de negar la humanitat dels altres.

Portem segles avançant conjuntament cap a una cultura de la pau. Els passos enrere i els aldarulls que s’hi oposen no són més que senyals que cavalquem. Seguint la guia de Nacions Unides, estem fent avançar valors, actituds, comportaments i formes de vida compartits basats en la no-violència i el respecte dels drets i llibertats fonamentals, la comprensió, la tolerància i la solidaritat, en l’intercanvi i lliure accés de la informació i en la plena participació i empoderament de les dones. La diversitat és una font de reaccions i biaixos per a la ment humana i exigeix polítiques que la gestionen i en gestionen les percepcions. I el futur ens exigeix solucions no violentes per transformar delers agressius en cooperació encaminada a objectius compartits.

 

Google+
Whatsapp Telegram

No comments so far.

Be first to leave comment below.

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *